Aquesta matinada i potser per sempre

A les vuit disset del matí, des de la terrassa, on escombrava, he vist que un dels homes de la Fundació, en el qual he identificat seguidament l’anomenat Sergi Dural; el més jove del grup, abandonava precipitadament el xalet. Això ja era prou estrany per a cridar l’atenció, atès que, entre relleus, no hi sol haver entrades ni sortides, però més m’ha sorprès encara que, en lloc de continuar cap a ciutat, s’aturés davant de casa, on el cap d’uns segons ha saltat del cotxe i ha travessat cap a l’extrem del terraplè.